He dedicat a les arts plàstiques bastants anys de la meva vida, pràcticament de manera exclusiva, entre 1975 i 1992. Crític, des de sempre, amb el funcionament del mercat de l'art (per la magnificació del seu valor de canvi i per l'especulació econòmica per damunt dels valors d'ús i de gaudi), he mostrat la meva obra només al propi taller o bé en sales culturals públiques, i he sigut promotor i membre fundador de diversos grups de producció i divulgació artística: “Textura”, "Taller de Millars" o "Memé Detràs".

Pedagog de formació i motivat per la interculturalitat creixent al nostre país a causa de les noves migracions, a partir dels anys 90 vaig deixar de banda els pinzells per dedicar-me de ple a l’educació social. A partir del 2009 he reprès l'activitat artística i participo en un nou projecte: l'Associació Cultural POPULART

En aquest bloc trobareu, entre altres coses, imatges del meu treball d'expressió plàstica, i enllaços a textos meus sobre educació intercultural. El meu treball més recent a partir d'imatges fotogràfiques el podeu veure a www.6qsite.com

SORT DELS QUI TENEN EL CAP CLAR...

No em puc estar de reproduir alguns paràgrafs d'un article que m'ha agradat molt per la seva lucidesa i claredat.Es tracta de l'article La agonía de la posmodernidad, de Lluís Duch i Albert Chillón, publicat a El País el dissabte passat, 25 de febrer.


Entre las carencias y defectos de la posmodernidad, no obstante, debe incluirse la desactivación del talante y del talento críticos, tan patente en los ámbitos pedagógico y político. O la tendencia a orillar la problemática del mal en aras de un narcisismo que atrofia los vínculos solidarios, fomenta la desafiliación e induce el "declive del hombre público", en palabras de Richard Sennet. O el relevo de la ética del ser por la del tener, espoleado por un consumismo basado en la creación de necesidades y deseos superfluos. O la sustitución de las ideologías continentales por un archipiélago de islotes ideológicos ––feministas, ecologistas, poscolonialistas o identitarias––, tan dispersos que se muestran incapaces de enfrentar la tecnoburocracia globalizada. O la anemia de un pensamiento de izquierdas confinado al reducto erudito, que a fuer de servil resulta inofensivo e inane.

IL·LUSTRACIÓ DE RAQUEL MARÍN

Y la irresponsabilidad de buena parte de los ciudadanos, que a su condición de súbditos que se ignoran —de una democracia carcomida por la demagogia, la corrupción y el decisionismo, por cierto— añaden el desvarío de sentirse cómplices del mismo sistema que los sojuzga, como se echa de ver en este trance aciago. Y, en fin, la miopía de unas generaciones que se han creído propietarias de un presente pletórico y eterno, una utopía del ahora y el aquí que ha hipotecado el porvenir de las futuras. 

Es hora de despabilar: la posmoderna mojiganga ha terminado. La crisis epocal que atravesamos está teniendo ya, junto a su cohorte de efectos indeseables, el deseable de conjurar la bobería política, ética y estética que por desgracia colea aún. Y también el de urgirnos a rehabilitar la plural herencia del Humanismo y la Ilustración en este nuevo tiempo penumbral, a fin de tornarnos lúcidos y éticos, sobrios y solidarios, cívicos y compasivos. 

Qui tingui interès en llegir tot l'article, el trobarà aquí, i si El País ja l'ha descatalogat, jo us en puc fer arribar una fotocòpia.

L'INFORMATIU DE POPULART Nº 4



Entre els continguts d'aquest quart número, destaquen:
  • Conversa sobre Joan Miró. 
  • Preludis i Lluernes. 
  • El dit de Duchamp. Estètica per a indignats (I) 
  • In memoriam. 

Esperem que sigui del vostre interès. I si és així, feu-ne difusió!

CERCA (al bloc, al web, als enllaços...)